EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS (Desembre 2018) _ Esart (Barcelona) _ Presentació de Xavier Rivero
En anteriors presentacions us havia parlat de l’obra del Valeri, dels quadres, del color i els colors que l’identifiquen, d’aquell espai que sembla endur-se la memòria a un temps únic, indescriptible en la forma, indefugible en el fons. Us havia parlat del pintor, de l’artista, d’aquella extrema i eloqüent figura que transcendeix el personatge, que s’estira a partir dels pinzells, que es planta, creix i s’eternitza. Havia parlat de les emocions pictòriques, de l’origen, de la creació, de l’espectacle que brolla del llenç i s’aboca als nostres ulls com un somni, com un reflex, com un espasme de vida. Havia parlat dels batecs, del cor, de la vida que s’enfila com una arrel, de la soca al cel, de les fulles a l’univers emblemàtic dels somnis.
Avui no. Avui no us parlaré de res d’això i em limitaré al guió i al dictat que podeu trobar al programa d’aquesta inauguració, d’aquesta nova estrena d’actes. Perquè en el programa d’avui el Valeri m’ha dit de què havia de parlar, quina acaba essent l’essència final del seu relat empíric, plàstic, retòric, metafísic. Avui no, avui no puc parlar dels efectes de l’ofici d’aquest mestre de formes, paisatges i perspectives, d’aquest home que sembla que s’endugui els camps i els àmbits a casa per convertir-los en una realitat onírica, artística, tàntrica, si voleu…bíblica.
Avui només puc parlar del gran concepte que catalitza, amb un magnetisme quasi esotèric, tota l’obra del Valeri. Avui només puc parlar de l’AMOR. Sí, de l’amor, de l’amor amb majúscules, de l’amor simple, ingràvid, persistent, de l’amor físic, intrínsec, autèntic. Perquè encara que vivim en un món pragmàtic, bàsic i egocèntric, l’amor és generositat, entrega, coherència, gratitud. Mireu els quadres del Valeri amb els ulls amorosos de qui descobreix l’ésser, de qui sedueix perquè se sent seduït per la natura, per un cos, per un núvol. De qui juga amb els pinzells com qui acarona una pell, com qui despulla el que veu i ho posseeix amb el desig d’un foll. Un amor de silencis, de fregaments, una litúrgia de tendresa. L’erotisme de la bellesa! Agosaradament, m’imagino el Valeri com el gran amant dels seus quadres: tendresa, seducció, dolor i absència, l’estrany metabolisme de l’ésser que es dóna per estimar i sentir-se’n. Me l’imagino resseguint el contorn d’unes fulles com ho faria amb la pell d’un cos estimat, me’l veig posar amb la delicadesa de qui besa un llavi, la taca groga de l’arbre roig, l’espio seduint l’abraçada d’una esquena nua sobre els camps vibrants.
Sí, avui només puc parlar de la coherència de l’amor, del seu vertigen, d’allò que esdevé autèntic, l’amant que estima i abraça el que l’envolta, els seus paisatges, l’Estany, el Moianès, les vinyes, els nenúfars, la terra i l’aire que respira. L’erotisme inhòspit de l’home que pinta el que s’estima i estima el que pinta… i es dóna….Donar-se és la metàfora més pura i simple de l’amor. Es dóna en l’oli que escampa, punteja, escriu, a les ombres que suggereix, insinua, amaga, en els didals que engruna entre els colors que espera, es dóna a l’emoció que ens incendia quan sentim la veu que ens va dient estima, mira, estima…. Tot això que veus és vida, és ànima, és natura. És Valeri.
L’ètica del pintor és l’home que sap amb humilitat i senzillesa que la vida és el que descobrim per amor.
Malcolm Lowry, en un dels seus llibres més emblemàtics, Sota el volcà, deia que no es pot viure sense estimar. Avui, el Valeri em dicta que no es pot pintar sense estimar. I això, per aquells que mirem l’obra del pintor acabada, plena, definida, ens hauria de fer sentir que al final dels nostres ulls, al final de la matèria, al final d’aquest camí confús de la vida, allò que ens queda és l’estrany sentiment d’haver sentit la bellesa com un amor que ens pren.
I en aquest estadi d’emocions, gosaria dir-vos…. Jo si fos dóna voldria ser Roser.
Avui no. Avui no us parlaré de res d’això i em limitaré al guió i al dictat que podeu trobar al programa d’aquesta inauguració, d’aquesta nova estrena d’actes. Perquè en el programa d’avui el Valeri m’ha dit de què havia de parlar, quina acaba essent l’essència final del seu relat empíric, plàstic, retòric, metafísic. Avui no, avui no puc parlar dels efectes de l’ofici d’aquest mestre de formes, paisatges i perspectives, d’aquest home que sembla que s’endugui els camps i els àmbits a casa per convertir-los en una realitat onírica, artística, tàntrica, si voleu…bíblica.
Avui només puc parlar del gran concepte que catalitza, amb un magnetisme quasi esotèric, tota l’obra del Valeri. Avui només puc parlar de l’AMOR. Sí, de l’amor, de l’amor amb majúscules, de l’amor simple, ingràvid, persistent, de l’amor físic, intrínsec, autèntic. Perquè encara que vivim en un món pragmàtic, bàsic i egocèntric, l’amor és generositat, entrega, coherència, gratitud. Mireu els quadres del Valeri amb els ulls amorosos de qui descobreix l’ésser, de qui sedueix perquè se sent seduït per la natura, per un cos, per un núvol. De qui juga amb els pinzells com qui acarona una pell, com qui despulla el que veu i ho posseeix amb el desig d’un foll. Un amor de silencis, de fregaments, una litúrgia de tendresa. L’erotisme de la bellesa! Agosaradament, m’imagino el Valeri com el gran amant dels seus quadres: tendresa, seducció, dolor i absència, l’estrany metabolisme de l’ésser que es dóna per estimar i sentir-se’n. Me l’imagino resseguint el contorn d’unes fulles com ho faria amb la pell d’un cos estimat, me’l veig posar amb la delicadesa de qui besa un llavi, la taca groga de l’arbre roig, l’espio seduint l’abraçada d’una esquena nua sobre els camps vibrants.
Sí, avui només puc parlar de la coherència de l’amor, del seu vertigen, d’allò que esdevé autèntic, l’amant que estima i abraça el que l’envolta, els seus paisatges, l’Estany, el Moianès, les vinyes, els nenúfars, la terra i l’aire que respira. L’erotisme inhòspit de l’home que pinta el que s’estima i estima el que pinta… i es dóna….Donar-se és la metàfora més pura i simple de l’amor. Es dóna en l’oli que escampa, punteja, escriu, a les ombres que suggereix, insinua, amaga, en els didals que engruna entre els colors que espera, es dóna a l’emoció que ens incendia quan sentim la veu que ens va dient estima, mira, estima…. Tot això que veus és vida, és ànima, és natura. És Valeri.
L’ètica del pintor és l’home que sap amb humilitat i senzillesa que la vida és el que descobrim per amor.
Malcolm Lowry, en un dels seus llibres més emblemàtics, Sota el volcà, deia que no es pot viure sense estimar. Avui, el Valeri em dicta que no es pot pintar sense estimar. I això, per aquells que mirem l’obra del pintor acabada, plena, definida, ens hauria de fer sentir que al final dels nostres ulls, al final de la matèria, al final d’aquest camí confús de la vida, allò que ens queda és l’estrany sentiment d’haver sentit la bellesa com un amor que ens pren.
I en aquest estadi d’emocions, gosaria dir-vos…. Jo si fos dóna voldria ser Roser.
T’he despullat amb el pinzell dels llavis
a l’horabaixa dels precs i del record,
amb els colors de la pell i d’aquests camps
de sines roges i tardor, un cim de fulles
on m’ajec per veure el sotabosc i el tremp
l’oli que em sap l’amant dels meus ulls crònics
la teva veu que em diu que la tendresa és neu
sobre els teulats d’hivern i de la boira eixuta
que et dóna el meu alè grisós i ple d’empelts,
la lluna que et passava pel damunt del llenç
la teva pell on pinto el que he sentit i em sé,
tanta bellesa estesa com un llençol funàmbul
tot fent d’equilibrista en aquest fil distès.
La vida és com l’amor, l’eixordador brunzit
d’una abella que salva el batec insonor,
el paisatge del cos, l’univers més sensible,
els besos que no dic però que hi són tots
perquè he estimat com s’estima el vertigen
de ser jo qui n’ha de dir per sempre el seu color,
eternament vençut pels teus braços que em dicten
com puc des de l’Estany despullar-vos els ulls.
